TREBALL GUANYADOR 2nCICLE

   

La il.lustració correspon a un dels treballs presentats al concurs de plàstica sobre MIGRACIONS

UN SOMNI REAL

María Guillén Salvador

4t ESO P

Se'm tanquen els ulls mentres intente acabar-me el got de llet amb cereals, pense que vull quedar-me a casa per a poder dormir un poc més, ja que tan sols són les huit del matí, però de sobte escolte ma mare cridant.

-Hugo, arribaràs tard al teu primer dia de classe si no et dones pressa. -em va dir ma mare i, només eixa frase, va bastar per a reviure el nervis.

El meu primer dia de classe, nous amics, nou col·legi, noves coses per aprendre.  Repasse mentalment tot el que he de fer i agafar abans d'eixir per la porta.

Estic vestit, pentinat, amb la motxilla preparada ,així que agafe l'esmorzar i isc de casa.

Comença un nou dia, i tal vegada una nova aventura.

Quan arribe a la porta de l'escola, se m'il·lumina la cara, edificis enormes, xiquets i xiquetes a muntons, tots com bojos, mirant les seues classes i els seus companys.

M'espante en notar una mà que em toca l'esquena, però de sobte la veig Ruth, l'única persona que conec, la xica que va a guiar-me en els meus primers dies, ella em porta fins la meua aula i em desitja sort, no sé com però, eixa xica de llarga cabellera morena i ulls verds,  ha aconseguit tranquil·litzar-me.

Sóc dels primers en entrar, veig llocs lliures, i tan vergonyós com sóc, no dubte en asseure'm sol.

Quan l'aula està plena i jo molt impressionat de vore tanta gent de la meua edat, escolte com la mestra diu el meu nom acompanyat de la paraula presentació.

Amb un sentiment estrany en el meu estómac, decidisc alçar-me i ficar-me de peu davant de tota la gent que no conec,i començar a parlar.

-   El meu nom és Hugo, tinc 10 anys, la meua família i jo som de Síria, però hem vingut a viure ací, a Espanya, per a començar una nova etapa, sóc un poc vergonyós, però m'agrada conéixer gent nova i dibuixar, espere fer molts amics i aprendre moltes coses-dic molt convençut. Tots em miren, i em donen la benvinguda i per una vegada no sent eixa estranya sensació, com altres vegades, al dir d'on vinc.

-   El matí passa tranquil, i a les onze sona l'alarma, és l'hora d'eixir al patí, agafe l'entrepà i decidisc eixir.

-Hugo, vine ací, vine a jugar amb nosaltres  -em diu una xiqueta que havia vist abans a la classe.

Juguem a futbol, i com si hagueren passat cinc minuts, sona altra vegada el timbre i toca tornar dins.

Les hores següents són les més divertides, done assignatures com Plàstica, Música i una que s'anomena Geografia.

Quan arribe a casa, els meus pares m'esperen, mentre berene, els conte com a transcorregut el meu dia, sense cap problema, s'alegren que siga feliç, i jo que ells puguen tindre un bon treball, i que puguem passar temps junts.

Fins l'hora de sopar, estic escrivint sobre un tema del que ens han parlat a l'escola, les migracions, i no em resulta difícil però sí un poc familiar.

És prompte, així que decidisc anar al parc a jugar, em trobe alguns companys, m'agrada aquesta sensació de tranquil-litat i sense preocupacions.

A l'hora de sopar, tota la família disfruta d'un deliciós Zataar, un menjar típic de Síria, també d'uns quants formatges,i per a finalitzar, el meu postre preferit, el Baklava.

Aquest ha sigut un dia perfecte, família contenta, amics nous, escola, menjar, un lloc on viure, i el millor, jo sóc feliç.

Me’n vaig al llit recordant tot el que m'ha passat al llarg del dia.

Escolte un so aterrador que fa que no em senta segur, m’assec al llit, mire al meu voltant, el mateix de cada dia.

Eixe somni significava tot el que hauria de viure, i tot el que tindria si no visquera on visc, però desgraciadament, només ha sigut això, un somni.

Eixe so, són tirs, però els escolte molt propers a mi, estic sol a la tenda de campanya, preocupat, la meua família ja no està, se n'han anat, els meus pares a trobar un poc de menjar i la meua germana, dubte de com anirà el seu dia.

El meu pense que serà molt monòton, el de sempre, buscar menjar,f icar-me fora de perill i intentar acabar el dia amb vida.

Comence eixint de la tenda, ja que escolte la crida a la Fajr, és la primera oració del dia,muntons i muntons de gent camina a la vegada, intentant ficar-se en un lloc segur.

Edificis destruïts, mines i gent a terra, és la imatge més habitual.

Mentre camine, recorde el somni d'aquesta nit, i mostre un lleuger somriure.

Que somni tan increïble, és el primer que em passa pel cap,i somnie, però esta vegada ben despert, que tant de bo la meua vida fora així.

M'agradaria tant anar a l'escola, aprendre i poder treballar, aconseguir diners i mantindre la meua família, per agrair-los tot el que han fet per mi, no vull res més, no tindre cap preocupació per si podré o no menjar, o si acabaré bé el dia.

Mentre pense en el somni i no preste cap atenció al meu voltant, em trobe el meu pare que em crida des de molt prop.

-Papà -dic amb un somriure.

-Carinyo, agafa el necessari, hui ens n'anem tots d'ací, serà dur i un camí prou llarg, però no podem continuar així  -em diu xiuxiuejant.

-Està bé papà, ens veiem a la nit  -dic donant-li un bes.

Continue pensant i tristament i desgraciada el poder fugir d'aquesta guerra és difícil, però sé que tinc esperança, i també sé que algun dia podré ser l’Hugo del somni, un xiquet amb vida de xiquet, aprenent i jugant, algun dia seré feliç i, tal vegada eixe somni no estiga tant lluny.