LA moneda d’or
Jorge Espinós
1r ESO V
 |
| Treball de plàstica sobre MIGRACIONS |
Les seus germanes van començar a vestir-se per a anar al col·legi i Neus es
quedà en la finestra, no sabia la raó, però se sentia estranya. Van anar a la cuina on estava sa mare
preparant el desdejuni. Llet i molles de
pa dur, perquè no hi havia una altra cosa.
Neus, Àngels i Mercé,van començar a desdejunar ràpidament, però sa mare els
va dir:
-
No cal que us
afaneu a desdejunar, hui no anireu al col·legi, he de parlar amb vosaltres.
Sa mare es va assentar i amb els ulls plens de llàgrimes, els va comunicar
la trista notícia que canviaria la vida de les tres germanes per sempre.
Havia pres la decisió d’incloure Neus, que tenia 10 anys i Àngels que tenia
5 anys, en la campanya internacional per exiliar xiquets a altres països i Mercé,
que tenia 14 anys, es quedaria a casa per ajudar sa mare.
Els va explicar que des de l’inici de la Guerra Civil a Espanya en 1936,
amb els bombardejos constants sobre la ciutat, la falta d’aliment i son pare a
la presó, la situació s’havia fet insostenible i no li era possible cuidar bé
d’elles.
A mesura que sa mare intentava explicar-los les raons de la seua decisió,
Àngels no deixava de plorar i Neus va arribar un moment en què ja no escoltava
les paraules de sa mare i va començar a sentir molta ràbia, no entenia perquè
se n’havien d’anar.
Sa mare intentava que els dies passaren amb normalitat, però des d’aquell
dia de febrer de 1937, que va ser quan sa mare els havia donat la notícia, res
va ser igual.
A Neus li haguera agradat poder detindre el temps, però els dies passaven
ràpidament.
Aquell matí mentre preparaven l’equipatge, sa mare intentava
tranquil·litzar-les però Neus i Àngels, tenien tanta por que no podien parlar.
Quan ja estaven preparades per anar al port, Àngels es va amagar en un armari,
des que sa mare els havia donat la notícia estava molt trista.
Neus es va ficar en l’armari amb Àngels, va abraçar la seua germana i li va
dir:
-
Àngels no et
preocupes que jo estaré al teu costat, sempre estarem juntes.
Neus va saber en eixe moment que havia de ser forta i cuidar de la seua
germana.
Van eixir de casa per a agafar el tren que les portaria al port de Santurce
i per fi van arribar al port, on hi havia més xiquets que estaven esperant
pujar al vaixell que els portaria rumb al desconegut.
Arribà el moment de la despedida.
Sa mare les va abraçar i li va dir a Neus que romanguera sempre junt a la
seua germana.
Quan estaven pujant al vaixell, Neus no podia deixar de mirar a sa mare,
perquè no sabia si tornaria a veure-la.
Després d’un trist i llarg viatge, van arribar a França, i junt amb altres
xiquets, van ser instal·lades en un centre d’acollida on van passar un temps
esperant el seu destí final.
El dia que van arribar les famílies d’acollida, per recollir els xiquets,
Neus es va espantar molt, perquè va veure com separaven alguns germans, perquè
se’ls enduien distintes famílies.
Neus va agafar la seua germana de la mà i li va dir:
-
Passe el que passe
no em soltes.
Al no parlar el mateix idioma, no podria dir que volien estar juntes.
La família que elles tenien assignada era de Bèlgica. Pedro i Victòria, un matrimoni que no tenia
fills. Quan va arribar el moment de
conéixer la família, Neus, per fi, va sentir pau i tranquil·litat, ja que,
només mirant els ulls de Victòria, va saber en eixe instant que no les
separarien.
Durant cinc anys van viure felices a Bèlgica amb Pedro i Victòria, que van
ser com uns pares i els van ensenyar l’idioma i els costums del país.
Neus i Àngels van tornar a Espanya amb la seua família, però no tots els
xiquets que van embarcar eixe febrer de 1938, van tindre la mateixa sort,
alguns al tornar, els seus familiars havien mort a conseqüència de la guerra.
Elles mai van perdre el contacte amb els seus pare belgues.
Quan Neus va tindre els seus tres fills, els pares belgues li van enviar un
regal molt especial, tres monedes d’or, per a cada un dels seus fills, que Neus
els va entregar perquè les conservaren i que, quan les miraren, recordaren
sempre a Victòria i Pedro, els seus pares belques i la seua història.
Una història de tristesa i desesperació, però també de solidaritat i amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada